Eudald Serrasolsas i Humà
Grafista i pintor
Nascut l’any 1926, de pare pintor de parets i mare teixidora, la vida de l’Eudald no s’ha limitat a progressar socialment i a pujar la família, en companyia de la Maria Rosa, la seva dona (ACS). Grafista reconegut durant els anys 50 i 60 del segle XX, la flaca per a la pintura l’ha acompanyat sempre. I durant els últims 27 anys ha estat el seu objectiu primer. 8 hores al dia de feina efectiva a l’estudi. Obert a les formes de la naturalesa, dels objectes, dels grans pintors, dels poetes, de la història, dels conceptes, de les anades i vingudes de la vida: potser 8 hores més de feina d’observació, de lectura, de rumiar, de filtrar cap endins. Cap i pinzells. Moltes hores de feina. Vet aquí el manual d’ús d’un artista que s’ha afanyat a créixer perquè havia de de guanyar-li la partida a la decadència física i a la desaparició. Perquè construir una obra vol hores i vol objectius clars. Vol dir no distreure’s: cap i pinzells sí. Visibilitat? Deixem-ho córrer.
L’obra de l’Eudald Serrasolsas s’acumula en un 90% a casa seva. Curosament classificada en prestatgeries. Centenars de metres quadrats de tela, fusta i paper. Molts olis de treball de cavallet, amb una predilecció per la llum calidoscòpica dels arbres. Moltíssims petits estudis sobre paper, amb tintes planes; variacions musicals de melodies en gestació o sense l’empenta de passar al gran format. Però sobretot una cinquantena llarga de sèries en format mitjà o gran. Cadascuna formada per unes 10 unitats que dialoguen entre elles per produir un discurs convincent. Quadres de Goya portats al camp geomètric; Homenots de Josep Pla; poemes d’Espriu, de Margarit, d’Abelló; la Divina Comèdia, la Bíblia; les passions; les xacres del món; les xacres d’ell mateix; els laberints; l’estructura de l’espai...
Una de les lliçons més ben apreses de l’Eudald Serrasolsas grafista (en aquella època utilitzava el segon cognom per firmar els seus treballs: Humà) és la potència de l’estilització de les formes. Les formes complexes tenen una traducció pura en una figura que en resumeix el moviment orgànic. Aquesta habilitat presideix bona part del seu treball i l’allunya de les línies pictòriques predominants de les últimes dècades. La seva és una pintura basada en un grafisme enriquit amb tota mena de textures, jocs de llum, contrastos sorprenents. Cada sèrie és presa com una exploració d’un concepte i d’una tècnica. Un viatge on pesa tant on es va, com quin és vehicle que ens hi porta. En un quadre únic aquest trajecte no seria possible. Potser hi hauria el resum, però no la suma de les etapes.
Tenim, doncs, un artista que s’afanya a crear sense creure’s gat vell, conscient que una obra important es fa amb treball rigorós. Que ha fet de les sèries de quadres la seva manera de construir relats. Que entén la pintura (o més en general l’expressió gràfica) com una manera personal d’organitzar l’espai: de dotar-lo de coherència, de personalitzar-lo amb la pròpia mirada.
En els últims anys, amb seriosos problemes de vista, l’obra de l’Eudald Serrasolsas no s’ha aturat. S’ha adaptat a les limitacions, ha optimitzat tècniques, ha posat l’ofici com a crossa d’una agudesa visual coixa. Ha esmolat l’enginy i sobretot ha anat més endins. No ha reduït les hores de feina. El cap i els pinzells li funcionen i no serà pas la murga de la degeneració macular qui li faci la llei. Està massa enfeinat com per aturar-se. I de la visibilitat se n’haurà d’ocupar algú altre.
Lluís Serrasolses i Domènech
Novembre 2015
1926. Veig la llum mediterrània el dia 18 de juliol, al número 440 del carrer Gran de Sant Andreu, prop de les casernes. Era una casa de planta baixa i un pis, on vivien els meus pares, Ramon i Coloma, amb els pares de la meva mare. L'avi Rossendo treballava al "ram de l'aigua", en una fàbrica on tenyien roba. Tenia una vinya a dalt del Torrent de Tapioles, a Collserola. És per això que, a l'entrada de la casa hi havia quatre o cinc botes, una premsa i un cup on es trepitjava el raïm. El meu pare era pintor de parets. Tenia un taller al carrer de Neopàtria, a prop d'on, un cop casat, va ser casa meva. La meva mare va fer tota la vida de teixidora. Vaig a escola a les Escoles Cultura de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, al carrer Balari.
1936-1939. Quan va esclatar la guerra el sindicat de pintors va col·lectivitzar el taller del meu pare i el partit Estat Català li va requisar la moto. Durant la guerra em varen dur a una escola més a prop de casa, l'Acadèmia Balmes i, dos o tres mesos, a una escola de Sant Feliu de Boada i després a una de Montmeló on també vàrem estar una bona temporada amb els pares. Ells, però cada dia anaven a treballar a Barcelona, amb tren, bicicleta o a peu. Els bombardejos feia que la gent marxés de Barcelona.Un cop acabada la guerra vàrem tornar a Barcelona. Torno a l'escola del carrer Balari, ara Acadèmia Cultura, fins als quinze anys. Després d’una curta temporada d’aprenent en un taller on fabricaven molins domèstics per a moldre gra i poder fer farinetes, entro a treballar a Can Fabra. Una altra feina ben galdosa. Una bona feina per a tota la vida, em digueren els pares. Em varen posar al tint de colors. Als aprenents ens obligaven a anar els dissabtes a la tarda a la plaça del Comerç. Els de La Falange ens donaven classe d'espanyolitat i de marcar el pas. Si no hi anaves et descomptaven una part del sou. Als dinou anys cobrava 125 pessetes setmanals.
A la Rambla, on ara hi ha el club Natació Sant Andreu, hi havia les Filatures, amb diverses pistes de tennis, on jugo unes temporades, i un camp de futbol, tot molt anglès. Vaig d'excursió amb l'Agrupació Excursionista Muntanya. També anava amb bicicleta des de molt petit. Els vespres assisteixo a classes de dibuix a Llotja, Escola d'Arts i Oficis, al carrer Hospital. A les festes acompanyo el pintor andreuenc Pere Comas i altres afeccionats a la pintura a pintar al natural, pels volts de Sant Andreu, Horta, Sant Adrià.
1945. Als dinou anys em presento voluntari per fer la mili, a l'exèrcit de l'aire. La mili de l'exèrcit de terra durava més de tres anys, en canvi, a aviació, en durava dos. De la mili, com gairebé tothom, no en puc dir res de bo. Però hi conec un noi que es guanyava la vida treballant en una cosa que a mi m'agradava fer: dibuixar.
1947. Així que em llicencio, als 21 anys, el meu pensament és deixar la fàbrica al més aviat millor. No recordo com va ser que conec en Josep Artigas. L'Artigas tenia l'estudi al carrer Còrsega, on dibuixava per diferents clients: laboratoris farmacèutics, fàbriques i botigues d'articles d'esport. Ell era un bon esquiador, escalador, muntanyenc. No crec que li interessessin gaire els dibuixos que li vaig ensenyar, però quan va saber que esquiava i anava a la muntanya m’agafa d'aprenent, a mitja jornada. L'altra meitat la continuo fent a la fàbrica.
Al cap de poc temps emprenc de debò un nou ofici: el dibuix publicitari o grafisme. M'ocupa tota la jornada, cobrant 125 pessetes. Durant unes temporades, i a instàncies de l'Artigas, treballem mitja jornada al departament de publicitat de les empreses Cruz Verde i Chocolates Lloveras, on fem cartells i publicitat en general.
1952. En una travessa de l'Agrupació Excursionista Muntanya des del llac de Sant Maurici fins a Lés, conec la Maria Rosa Domènech, la que va ser la meva dona i la mare dels meus sis fills: Ramon, Jaume, Rosamaria, Isabel, Pere i Lluís.
1954. L'Artigas plega l'estudi i se'n va a treballar al departament de publicitat de la casa Nestlé a Vevey, a Suïssa. Amb els clients que varen voler continuar amb mi m'estableixo pel meu compte, Estudi Humà, incorporant a l'estudi de dibuix el de fotografia. L'ocupem quatre o cinc persones. Usar el meu segon cognom com a nom comercial va ser a instàncies de l'Artigas. Era a la plaça Dr. Letamendi, quan encara per la rasa del carrer Aragó hi passaven els trens amb locomotores de carbó.
1955. Després de la plaça Dr. Latemendi em trasllado a un estudi més gran, al carrer París. Durant aquest temps ja em moc en el món del grafisme i de la publicitat. Professor de Disseny gràfic a l'Escola Massana. La meva poca vocació pedagògica i la molta feina a l'estudi, va fer que només durés un curs.
1961. Soci fundador de Grafistes Agrupació FAD, la més important agrupació de dissenyadors gràfics del moment. Aleshores ocupàvem un espai a la cúpula del cine Coliseum, on estava establert el Foment de les Arts Decoratives. Tinc obra gràfica dipositada als arxius de: la Biblioteca de Catalunya, l'Enciclopèdia Catalana i al Museu de Disseny de Barcelona
1968. Fundo l'empresa Humà Servicios Gràficos, SL, amb maquinària d'impremta i offset, potenciant l'estudi gràfic, al carrer Valldemosa.
1972. Comprem una casa a Cànoves, lloc important a les nostres vides.
M'associo amb una altra gent i comprem un taller molt important: Gramond-Humà, SA. Treballàvem per clients directament i creàvem i fabricàvem articles que veníem a les impremtes i papereries.
1978. Soci fundador del Grup Taca, grup de pintors de Sant Andreu.
1985. Pinto un mural a la Capella del Santíssim, a la Parròquia de Sant Pacià.
1988. Deixo la feina per desavinences amb els altres socis de l’empresa. Deixant a part els últims anys de la vida laboral, m'he sentit un privilegiat de treballar en una feina que sempre m'ha agradat.
1992. Mort del meu pare.
1994. Mort de la meva mare. M'operen d'un càncer de pàncrees i encara sóc viu gràcies a l'equip mèdic del Dr. Jaurrieta de l'Hospital Universitari de Bellvitge.
2006. Mor la Maria Rosa, víctima del mateix miserable mal. Degeneració macular: m'operen un ull i deixo de veure-hi. Perdo visió de l'altre. Per estabilitzar-ho calen injeccions intraoculars. Pinto molt: sèries poc optimistes.
Pinto. Visc sol.
2015. Aquestes notes autobiogràfiques les faig ara que tinc 88 anys. Tot és molt difús, sense precisar gaire. He estat remenant un munt de papers per fer l’arbre familiar. Massa tard: ja no queda ningú per poder preguntar. Procuro continuar actiu, però la volta de la tarda cada dia és més curta, cada dia em costa més pujar i baixar les escales, les coses habituals es fan més feixugues. Pinto menys estona. Em dono per satisfet.
Ha arribat aquest temps
que la vida perduda no fa mal,
que la luxúria és un llum inútil
i l'enveja s'oblida.....
El poema, de Joan Margarit, continua i acaba amb el vers:
El temps de la tristesa protectora.
Barcelona, febrer 2015
RELACIÓ DE DIBUIXOS A LLAPIS, GOUACHE, AQÜAREL·LA, CERES, SOBRE PAPER, EXECUTADES ENTRE L'ANY 1984 I EL 2015
RELACIÓ DE QUADRES, PINTATS A L'OLI, SOBRE FUSTA, EXECUTATS ENTRE ELS ANYS 1945 I 1990
RELACIÓ CRONOLÒGICA DE LES SÈRIES PICTÒRIQUES, SOBRE FUSTA